Avui no he vist el gat de cendra. La foscor era més densa que els altres matins o només m'ho semblava a mi?

Per si encara no ha quedat prou clar, escriure és un exercici d'autofàgia. Com aquell goril·la del zoo, que es menjava el seu propi vòmit fins que vomitava de nou. Un cop rere l'altre. Pornogràficament. Sí, al voral de la meva vida també hi ha bosses grogues plenes de brossa.

Escriure sense cometes. Aquesta és la meta.

Per sentir-me com ells, vaig preguntar-li com s'havia de xutar la pilota perquè s'enlairés i arribés al camp contrari. La seva resposta va ser lacònica. Depèn, va dir.

I de tant en tant els fantasmes, que em bufen la nuca.

El que volia dir avui ho he trobat a la novel·la que estic llegint: me di cuenta de que en el fondo todo el pulso de lo que había escrito posteriormente estaba ya ahí.

Si pogués li canviaria el títol. No es diria Mossegar la poma, sinó Trens que travessen el desert. No sé per què. De la mateixa manera que no sé per quin motiu determinades cançons sonen en determinats moments. You had to sneak into my room just to read my diary. It was just to see all the things you knew I'd written about you.

Els llocs nous que visitem estan fets dels llocs que ja hem visitat abans. Ho vam descobrir fa temps i des d'aleshores ens agrada jugar a endevinar-ne els ingredients. Pensàvem que érem els únics que ho fèiem, però ens equivocàvem. Como, por ejemplo, cuando vas a un país y una rama de un árbol te recuerda a otra de un lugar muy lejano.

Els millors arguments se'm fan escàpols. O són massa recaragolats per convertir-se en literatura o quan hi arribo ja me'ls han pispat. Realitat i ficció es belluguen a velocitats tan diferents que sóc incapaç de destriar l'una de l'altra.

M'espanta el poder profètic de les meves paraules. Aquell personatge de veu metàl·lica existeix. Fa clanc clanc clanc quan parla. Com una vàlvula que no tanca bé.

Somio històries que semblen presagis. La prostituta amb crosses, en canvi, era real.

Des d'on sóc no puc veure'n bé l'última paraula. La migtapa un altre paper. Imaginatiu com sóc, dedueixo que hi diu "Tenim llet de truja". Però no. Quan estiro el coll comprovo que hi diu "Tenim llet de soja". Un altre miratge (o miracle) quotidià.

Em subleva aquest bonrotllisme fet de pladur, aquesta insistència a fer-ne girar els engranatges sense haver-los greixat prèviament, aquesta dèria per fugir d'un mateix. No sé si m'explico.

Els ulls entelats per la llum esmorteïda d'aquest diumengealatarda. Els peus que se m'endunen. I el far al lluny, omnipresent, com un record del qual no puc desempallegar-me.

Quan me'n cansi escriuré la meva autobiografia. Per descomptat, serà una novel·la sense argument. Amb una mica de sort, fins i tot és possible que parli de mi.

I de sobte el desig de ser rèptil només per sentir a l'abdomen l'aspre escalf de les teules.

Quan dues peces del trencaclosques encaixen penso que sí, que potser sí existeix alguna mena de dallonses. I és que unes hores més tard, fullejant, cumminejant, vaig ensopegar amb un vers demolidor: un dimoni, si els dimonis diuen la veritat; si els àngels s'inflamen. Qui gosa continuar escrivint després de llegir això?

El paisatge sempre torna. Com els assajos de tardor. Com les llargues matinades d'hivern. Hola, somos tus demonios interiores y te tenemos muchos cariño. Això és el que diu el text que acompanya el grafit que hi ha al mur de la biblioteca.

I després de la pluja, com sempre, aquestes ratxes que m'esbullen els pensaments.

La pluja amorteix el so dels trens. Només aleshores sento la por de fer-me repetitiu.

Les textures del paisatge se m'arrapen als plecs de la memòria amb aquella aspror tan agradable.

Hi ha dos tipus de persones. Els que de petits es colaven per pujar al tobogan i els que esperaven pacientment el seu torn.

Avui he tornat a veure aquell paio tan alt. L'he vist al mateix lloc de sempre. La diferència és que avui no es dirigia cap al edifici on jo m'imaginava que vivia. Aquell edifici -on hi havia una finestra oberta per la qual es veia una prestatgeria plena de llibres- el van enderrocar fa uns mesos. Avui he tornat a veure aquell paio tan alt. L'he vist al mateix lloc de sempre. La diferència és que avui es dirigia cap al centre comercial que hi estan aixecant.

Com mossegar cartró. O confondre un gos amb una lleona.

Poseu-vos les ulleres de llegir poesia.

Em feia pànic avançar pel passadís de la nau. Estava convençut que els porcs em mossegarien les cames si no caminava en línia recta. Llavors, anys més tard, vaig ensopegar amb The Pigs, un poema de Geoffrey Lehmann que comença així:

My grey-eyed father kept pigs on his farm

In Tuscany. Like troubled bowels all night

They muttered in my childhood dreams...

I ara visc davant per davant d'una nau abandonada. Durant un temps va albergar gossos de caça que bordaven tota la nit. Avui, a dins, només hi ha silenci.

Nyu.
Nu.
Tu.

Les millors frases se m'acuden quan és massa tard. Com una tempesta vora el far. Aleshores la boca es torna inútil. I resto en silenci, mastegant paraules mortes, triturant fricatives que no puc escopir ni empassar-me.

Menjo anguila per primer cop. Sap a llot i gasoil. El sabor de

Ara que tradueixo versos en què "the light is a colour like sugar or aspirin", no puc evitar autocitar-me: aquella pàtina daurada dels llocs acabats de descobrir, aquella brillantor espessa que alenteix el ritme de les coses i les persones, com si tot estigués il·luminat pel sol d’una posta perpètua.